L’ingenu
Albert Vilanova
Barcelona, 1ª edició,
novembre de 2019
Stonberg Editorial
ISBN: 978-84-121012-2-5
Normalment
mai no poso data a les meves ressenyes. Avui si, avui la data li escau al títol
d’aquest llibre. Avui, dia dels sants innocents del 2019, he acabat de llegir L’ingenu.
La presentació del llibre va tenir
lloc el 18 de novembre passat i va ser una de les més divertides i
intel·ligents que recordo, perquè ambdues coses són compatibles òbviament,
perquè ambdues coses sovint es nodreixen entre si. Ho van fer possible l’editor
Jordi Castelló, qui torna a encertar, i els prologuistes del llibre, el David
Cirici i l’Enric Gomà. I ho va acabar d’adobar l’Albert Vilanova. La novel·la L’ingenu, com diu en Cirici, (...) És l’antídot contra el tedi. I en Gomà
diu que Llegir “L’ingenu” és com estar
una estona conversant amb Vilanova. Més endavant afegeix que Escrivim com respirem, com caminen, com
mirem, com rentem els plats. Tenen tota la raó però jo començo afegint que també
escrivim com som, que L’ingenu de l’Albert
Vilanova, gens ingenu ell, és un llibre divertit i d’una intel·ligència àcida.
No
fa gaire, en una altra presentació vaig sentir dir a l’amic Javier Pérez
Andújar que quan havies de presentar el llibre d’un amic, què havies de dir?
Que sembla obligat elogiar-lo i elevar-lo als núvols... Doncs bé, ara que jo escric sobre el llibre
d’aquest amic tanco l’evidència, tot i que sempre pots estar callat, amb una
antiga convicció: la narrativa catalana actual estava esperant en Vilanova,
se’l mereixia. Ja no necessitem un John Kennedy Toole o un Tom Sharpe, tenim
l’Albert Vilanova. Però això no és nou per a mi. Fa vint anys que el conec, des
que érem tres i quedàvem per llegir-nos textos a les cafeteries dels hotels, a
racons de Gràcia o de Ciutat Vella tot prenent un bon malta com aquest Jura que ara prenc i jo ja tenia aquesta
convicció. La meva convicció és demostrable, podria fer-ho posant aquí la
dedicatòria que m’escriu en el meu exemplar però no ho faré, és clar. Això són
coses entre amics.
El
que no havia vist tan clar com ara és que l’Albert és capaç de compaginar dos
registres, els dos escriptors que porta a dins alhora. El Vilanova més
transcendental i feliçment artificiós literàriament, més depurat i màgic de Caçadors de senglars, ep, sí,
exactament, la seva primera novel·la..., o el d’un altre text inèdit que no
seré jo qui el delati aquí, ja s’encarregarà algun editor expectant, i que
segons va dir l’Albert a la seva presentació, la qual cosa em vaig prendre com
un gran honor, només hem llegit un parell o tres persones, de moment.
D’aquest Vilanova també n’hi ha
pinzellades a L’ingenu, però a
aquesta novel·la frenètica i provocadora, enginyosa i humorística en setze
capítols el que hi ha és un Vilanova molt directe, àgil, transparent,
pessigollejant, provocador, crític i valent. El mateix que ja hi era quan el
vaig conèixer en alguns textos dels també inèdits Contes per matar l’aranya...
L’ingenu
és
una novel·la escrita amb molt d’amor cap als seus personatges, un dels quals és
la pròpia ciutat de Barcelona, i alhora, amb una mica de mala llet cap a
algunes situacions. I si bé als textos que encapçalen el llibre, i a la
presentació, es va parlar molt de novel·la humorística, i del valor i l’aptesa
narrativa que cal tenir per fer riure amb l’escriptura, i tot això és cert, jo
no puc evitar veure-li també un punt tràgic, o si més no, tragicòmic. Potser
perquè l’humor sempre té aquest revers amarg, potser perquè hi ha situacions davant
les quals rius per no plorar.
L’ingenu és el protagonista, en Rafael Vidal, un
bon jan separat de la Queralt que s’ha quedat sense feina i que comença tot un
periple fins a trobar-ne una de nova. Pel mig, li organitzen una festa d’aniversari,
que en fa quaranta-nou, una edat prou important per endreçar la vida i per anar
espavilant, pel mig es troba un gos abandonat, el Negret, que el seguirà i del
que no es podrà desempallegar per molt que inicialment no en vol saber res, un
amic del col·legi, en Santi, a qui ajudarà i fins i tot acollirà a casa del seu
pare vidu, l’Elies, però que li acaba prenent el número, uns xinesos o coreans
que tenen muntada una màfia amb els artistes de carrer, una empresa
immobiliària que viu de “reubicar” la gent que no pot pagar els lloguers en
augment, un bon veí que els fa la guitza tot traient la publicitat que aquests
deixen pels cotxes i tants d’altres personatges. I pel mig el Rafa també posarà
en pràctica la seva habilitat per ballar i fer malabarismes amb una pilota al
carrer per anar guanyant uns dinerets. Descobrirà que a la seva antiga feina no
importava a ningú, que als companys no els va bé cap data per fer el sopar per
acomiadar-se, que a veure si es veien aviat, que segur que li anirà bé... Tot
això passa sobretot a Gràcia, el seu barri, un barri que canvia cada dia, perdent
l’essència, i també per Ciutat Vella, pel Poble Nou...
I el Rafa un bon dia desperta i, des del pou de les seves
misèries pren la determinació que mai no ha tingut...
Què se’n pot esperar d’una novel·la que comença així?
La gavina sobrevola
el tram final del Besòs amb cara de mala llet.
Plena de detalls minimalistes com aquest:
La T10 es va estar
una estona fent sorolls dins la màquina abans de tornar a sortir.
Com aquest:
La mare s’eixugava
les mans després de netejar unes cuixes de pollastre i semblava tenir el cap en
una altra banda, però per a la Queralt el recolzament de la mare significava
molt.
Com aquest:
I al Rafa la Queralt
li havia agradat tota la vida. Molt. Només d’imaginar-s’ho ja s’emocionava:
sortirien, serien “nòvios”, aquella noia tan bonica seria la seva parella, es
ficarien al llit i farien marranades.
O com aquest:
(...) tenim de tot,
papereria i diaris, quatre llibres, poca cosa, ens els du un distribuïdor, no
cal pensa-hi, el que llegeix tothom, (...)
Com es pot veure, hi ha la frescor i la contundència d’allò
quotidià, sense embussos. Però un dels mèrits afegits i virtut de la novel·la,
a més del que he vingut dient, són els diàlegs. Per la seva agilitat i
versemblança i perquè els porta a l’extrem de l’escriptura podríem dir...
hiperrealista. A L’ingenu els
personatges parlen com parlem en el món real, som qui som, gent anònima, no en Pompeu
Fabra, amb tots els respectes, ja m’entenen... I l’Albert, professor de llengua
i literatura catalanes i autor de llibres de text, els escriu sense corregir els
personatges, tal com raja, sense haver de donar explicacions. De diàlegs, n’hi
ha molts, i d’allò més divertits, no acabaria de posar exemples, però perquè
s’entengui prou bé el que vull dir, es trobaran per exemple un munt de bueno, daixò, sigut, Déu (per adeu), nem
(per anem) etc... O fins tot, macàgum...
noséon, cuentu, va en sèrio, o transcripcions fonètiques com Ya veus...
L’ingenu és una novel·la
mirall de la veritat que es cou al carrer.
Acabo amb la foto que tant de temps hem esperat, que tanta
il·lusió ens feia a l’Albert i els seus amics de debò, una foto que si s’hi
fixen prou bé, explica moltes coses.
Cap al final, el narrador de L’ingenu, que també en sap de posar-se seriós i transcendental,
fins i tot amb un deix líric, ens diu:
S’estava fent fosc.
El mar ja no hi era, s’endevinava. L’horitzó estava a punt de desaparèixer.
Fins al proper llibre de l’Albert Vilanova.
Vale.
