Presoners del silenci
Teresa Guiluz
Barcelona, 1a edició de juny de 2026
Col·lecció Narrativa 78
Edicions de L’Albí
ISBN: 978-13-991633-0-8
Sé de la Teresa des de l’any 1994 quan vaig començar a treballar a l’editorial Grup Promotor Santillana i ella ja era autora dels llibres de text de Llengua i Literatura Catalanes. No ens coneixíem encara personalment, però com a comercial que havia de vendre el projecte editorial, jo ja parlava de la Teresa i de la seva feina. Anys després la Teresa va rebre el Premi Cavall Fort l’any 2014, el Premi Vaixell de Vapor el 2019 amb l’Extraordinari cas dels objectes apareguts i, recentment, un altre cop el Cavall Fort l’any 2024. Aquests premis, com ella mateixa reconeix, van representar una empenta per escriure literatura infantil, diguem-ne que de manera professional.
I llavors va ser l’any 2021 que ens vam conèixer personalment, amb motiu de la publicació d’Una cangur excepcional amb el segell de Literatura Infantil i Juvenil, Jollibre, de Santillana. En aquell moment, les circumstàncies van fer que aquell any jo estigués coordinant la LIJ a Catalunya a nivell comercial i, per tant, vaig haver d’orientar i acompanyar la Teresa en tota la dinàmica i l’administració que afectava els autors del segell. Vam congeniar des del primer moment. Més tard, l’any 2024, va publicar també amb Jollibre Tinc granotes a la panxa i fins al novembre del 2025, quan jo vaig prejubilar-me, vam anar de saltiró en saltiró amb cangurs i granotes per moltes escoles de Catalunya on la seva feina d’animació a la lectura ha estat un èxit absolut, de manera que s’han hagut de fer diverses edicions d’ambdós títols. I està previst pel proper any 2027 un nou llibre, l’original del qual vaig tenir l’honor de llegir, Un fantasma en herència, que també editarà Jollibre.
Però aquest 2026 m’ha sorprès amb un nou registre que desconeixia, per a adults, amb Presoners del silenci. Haig de dir que la Teresa, que ja tenia tot el meu respecte com a autora, amb una mirada meva més professional com autor de LIJ, ara m’ha guanyat definitivament com a lector. Per què? Doncs anem a veure-ho...
Abans de seguir però, haig d’aclarir que aquesta ressenya també vol ser una mena de crònica de la presentació de la novel·la, en primícia, que va tenir lloc el 19 de juny a la Llibreria Ona de Barcelona, on vaig compartir la taula, òbviament amb la Teresa, i amb l’editor d’Edicions de L’Albí, Jaume Huch. El Jaume va obrir el torn de paraula fent una breu i elegant introducció del perfil de la Teresa i meu i, tot seguit un tast descriptiu a tall de marc contextual llegint la primera pàgina de la novel·la. Bon lector i editor i bona tria d’una primera pàgina, que sempre és un repte narratiu ben antic i universal, per obrir la gana de bona literatura. En aquest text meu també aniré inserint algunes de les qüestions que li vaig plantejar a l’autora i les seves respostes, portar-les aquí crec que li dona un valor afegit de versemblança.
Presoners del silenci a nivell formal és una novel·la molt i molt ben escrita sense arribar a ser pretensiosa per tal d’impressionar de manera artificial. I qualsevol em podria dir: «una professora de català experimentada, com no ha d’escriure bé?» Doncs jo dic que sí i que no perquè una cosa és conèixer la llengua perfectament, com és el cas, i una altra de ben diferent és tenir vis narrativa, saber explicar una història amb bellesa i dominar els recursos literaris... Potser això ho dona molt més el bagatge lector, i el de la Teresa està ben nodrit després de tants anys de professió, que no pas els coneixements tècnics que es puguin tenir. Us puc assegurar que m’he passat molts anys demanant a alguns grans professors amics i grans lectors, el següent: «escolta’m, i tu no t’has posat mai a escriure ficció?» I sovint la resposta ha estat: «ui no, això us ho deixo als escriptors, jo no en sabria...».
La novel·la segueix, doncs, un registre clarament literari, culte en alguns moments. Manté un estil intimista, introspectiu, que burxa en els sentiments per sobre dels embolcalls, que t’acompanya i t’interpel·la com a lector ficant-te a dins del món dels personatges sense que te n’adonis, a poc a poc, de manera irreversible.
Dona veu a dos narradors, un d’omniscient i un altre que és l’avi, el gran personatge de la novel·la, i a més ho fa de manera que cadascun d’ells té un estil propi i això, no és gens fàcil d’aconseguir però, en canvi, és necessari i meritori quan hi ha multiplicitat de punts de vista o veus narratives. Intentem il·lustrar-ho, aquí, per exemple parla l’avi Michel:
«Un matí mentre filosofava jo tot sol, vaig sentir el soroll d’un motor que ressonava enmig del silenci, que aquell dia el mar estava tranquil, i em vaig espantar d’allò més, perquè em temia un altre bombardeig. I vaig veure un avió que volava baix i que ho feia d’una manera estranya, que no és que jo hi entengués gaire, d’avions, però semblava que anés tort i feia esforços per enlairar-se, però altre cop tornava a perdre alçada fins que va tocar l’aigua just darrere de s’Encalladora i ja no el vaig veure aixecar-se més i vaig suposar que s’havia quedat atrapat. I jo no m’ho vaig rumiar ni un segon, que vaig baixar per l’escala de caragol del far com no ho havia fet mai i vaig baixar a la cala que els peus no em tocaven a terra. Vaig empènyer la xalana cap a l’aigua i remant pel freu de sa Claveguera vaig donar el tomb per acostar-m’hi i veure i el pilot era viu i si el podia treure d’allà dins. He de confessar que tenia molta por, que bé podia ser que l’aparell explotés, però no es veia foc, ni tan sols fum, i per sobre de tot hi podia haver una vida en joc.» [1]
I ara, és el narrador omniscient qui parla, tot referint-se a l’Hélène, filla de l’avi Michel:
«Aquell “també” del Marc, amarat d’una barreja de retrets i de tendresa, de recriminacions i d’esperança, l’ha portada fins aquí. A vegades cal que algú, que algun fet, ens faci mirar endins, enrere, endavant. Que ens doni l’empenta que necessitem per agafar les regnes de la nostra vida. Pot ser un trencament sentimental, la mort d’un ésser estimat, un fracàs professional. Per a ella, havia estat aquell “també”. I la continuació “Abans de morir-te, si us plau”. O tot plegat. Perquè la Louise l’ha deixada, el pare ha mort i la seva pintura la decep.»[2]
Estructuralment la novel·la segueix un ritme molt dinàmic, per l’alternança de capítols, força breus, i la combinació de veus. En uns es transcriu el manuscrit de l’avi, en d’altres es parla de l’Hélène, en d’altres, del Marc, i hi ha alguns capítols que presenten senzillament els episodis històrics que els envolten. També trobem un gran equilibri entre descripció i diàleg. No n’hi cap de capítol que no inclogui diàlegs, ni que sigui en estil indirecte, o monòlegs interiors.
Partint de la base que la bona literatura és sobretot la construcció de grans personatges, Presoners del silenci se’n surt airosament ja que hi ha un tour de force entre el gran personatge principal, l’avi, la filla, l’Hélène, i el net, en Marc. Un triangle en conflicte emocional. Però després hi afegeix aquells secundaris absolutament cabdals. Són secundaris importants, com el gran amic de l’avi, en Miquel, el Philippe, que representa un gir necessari en la trama, i la Charlotte, l’esposa de l’avi a Toluges, o la Marie –amiga de joventut d’en Marc– sense els quals, tot es desmuntaria com un castell de sorra.
Per acabar amb les qüestions formals, conscient que m’hauré deixat segurament algunes coses, vull afegir un parell d’aspectes: un, que m’agrada que el títol d’una novel·la aparegui enmig del text, dues vegades de fet en aquest cas, la primera en singular, per a l’avi, quan es diu:
«El vespre fatídic que, si bé em va alliberar per sempre més del Julio, també em va apartar de tot el que havia conegut fins aleshores i em va fer presoner del silenci per sempre més» [3]
I la segona, ara en plural, per referir-se a la filla i al net, l’Hélène i el Marc:
«I s’adona que han estat presoners del silenci. Un silenci que s’ha alçat com un mur i que, tanmateix, les últimes paraules del manuscrit de l’avi han començat a esquerdar» [4]
Perquè és ben bé així, com diu aquest fragment, perquè en realitat els tres personatges de la novel·la sónvíctimes i presoners del seu propi silenci i dels silencis dels altres.
Arribats aquí vaig fer la primera pregunta a la Teresa, conscient que pogués ser un lloc comú però alhora un lloc molt aclaridor per al lector qui, de ben segur, l’hauria feta en qualsevol cas.
Jorge Gamero: Teresa, què hi ha de tu en aquesta història? Què hi ha de real?
Teresa Guiluz: De real hi ha molt, per exemple, episodis de la història, com ara la guerra civil, la segona guerra mundial o el maig del 68 francès. Però també aspectes més quotidians com el dia dia al far que mostra com s’hi vivia en aquella època. I de mi, també hi ha alguna cosa. De mi i de la meva història familiar perquè un germà del meu avi matern, amb la dona i un fill, es va haver d’exiliar a França després de la guerra. Recordo haver-los anat a visitar, perquè ells no podien venir. Vivien a Toluges, que és on té lloc una part de la història de Presoners del silenci. Aquell cosí de la meva mare es va casar amb una noia d’allà i el seu sogre, en un cobert com el que es descriu a la novel·la, feia petits mobles de fusta artesanalment. Encara en guardo un parell, un bufet i un llit amb dues cadires, fets amb un detallisme impressionant.
Pel que fa al contingut... Presoners del silenci és la novel·la d’un secret ben guardat, d’una confessió, d’un testimoni vital. Hi ha tres generacions, tres vides, tres històries que conflueixen en un sol argument molt ben tramat. Amb una sorpresa final extraordinària i molt ben resolta que no sospites gairebé fins als darrers dos capítols. Cadaqués, París, Toluges i un altre cop Cadaqués i dues línies temporals, una de retrospectiva que va des dels anys 30 fins al maig del 68, amb la guerra civil, la segona guerra mundial i els exilis pel mig. I una altra que abasta dos mesos, des del 16 de maig fins al 16 de juliol del 2000, que és el període en què els personatges, un cop mort l’avi, que segueix parlant a través del seu manuscrit, fan una revisió de les seves vides.
Tot plegat és una novel·la que seria molt fàcil de qualificar de novel·la històrica però que, en canvi, segons el meu parer, i com ha de fer una bona novel·la històrica, Presoners del silenci el que fa és narrar unes vides anònimes que són les que construeixen la història real del mon al cap i a la fi.
JG: Estàs d’acord amb el que acabo de dir? Com catalogaries tu mateixa la novel·la, com a thriller històric? Com a història familiar enmig dels sotracs de la història del segle XX?
TG: Podem dir que és una novel·la històrica, però on la història no és la protagonista. La història incideix en la vida dels personatges i la condiciona, això sí. I té molt de novel·la psicològica ja que ens submergim en el jo més íntim de cadascun d’ells i en com s’interrelacionen. De thriller n’hi ha una mica, però no és ni de lluny l’ingredient principal.
JG: Per il·lustrar les dues guerres, la civil i la segona mundial, per què has triat els capítols menys típics o evidents, com ara la conxorxa militar d’en Franco a les Canàries abans de l’alçament contra la República, o l’exili «invers» d’Europa cap a Espanya, quan sobretot sempre parlem dels que d’aquí van marxar cap allà?
TG: Volia evitar afegir una altra novel·la concentracionària o en què aparegués la batalla de l’Ebre a les moltes que ja hi ha. Vaig trobar que els episodis previs a l’aixecament militar del 36 eren molt interessants i poc coneguts pel gran públic. I passa el mateix amb l’exili dels francesos cap a Espanya fugint del nazisme.
JG: Per cert, en el pla temporal actual, per què l’any 2000, i no un altre any?
TG: D’una banda, necessitava que el meu protagonista fos coetani de tots aquests esdeveniments històrics i de l’altra, l’any 2000 és una data clau en el camí cap la recuperació de la memòria històrica. És l’any en què s’obre a Espanya la primera fossa comuna i l’inici de la dècada que veuria néixer el Memorial democràtic.
Haig de dir que una de les virtuts que he trobat a la novel·la és que no hi ha cap mena de maniqueisme. És una temptació en què no cal caure segurament, però que veiem sovint en l’enorme quantitat de literatura de postguerra que hi ha publicada. A Presoners del silenci preval la humanitat per sobre dels vencedors i vençuts que ja tenim prou clar qui són. Els mouen més el valor universal de la bonhomia que no pas les consideracions polítiques o els ressentiments històrics entre bàndols enfrontats.
Hi ha un altre aspecte, un enfocament que m’ha semblat, si no feminista, clarament reivindicatiu de la figura de la dona. El personatge de l’Hélène, un tros de personatge també, és algú que s’enfronta al pare, al poder establert pels homes, que tria la seva vida i la seva carrera artística per sobre de la vida familiar, fins i tot prescindint de la cura del fill –tot i que aquí hi ha d’altres raons que no desvetllarem– i que abandera les idees del maig del 68. Una dona que ha tingut amants homes i amants dones etc...
JG: Realment hi havia aquesta intencionalitat per part teva o senzillament s’ajusta al context històric o a la realitat amagada darrera d’aquesta novel·la?
TG: No cal buscar-ho expressament, si ets conscient de com han anat les coses les reflecteixes com són. I a la novel·la apareix així perquè va ser així, perquè durant el segle XX les dones van haver de lluitar molt per fer-se un lloc a la societat. I l’Hélène n’és un exemple: en la relació amb el seu pare i amb el seu fill i també en l’àmbit professional, on una dona ha de demostrar la seva vàlua més que cap home pel simple fet de no ser-ho.
I l’avi Michel... deu n’hi do quina vida més dura... Ell, veu fonamental d’aquesta novel·la, diu a l’inici que ha necessitat escriure la seva vida per deixar el seu testimoni real en mans del seu net, el Marc, i per fer justícia amb un gran amic perdut fa anys:
«Sent els peus del Marc que pugen les antigues escales de fusta. Ara és el moment de donar-li el plec que té escrit des de fa anys, des que es va adonar que només amb l’escriptura seria capaç de sublimar tot el que portava dins. Sent que el temps li fuig i que no pot demorar-ho més. Abans de posar fi a aquesta vida, té l’obligació moral de tancar l’altre. Per la seva consciència i per la memòria d’un bon amic perdut fa molts anys.» [5]
Manuscrit, memòries, testimoni o confessió... tot això en realitat es troba darrere del plec que té escrit l’avi Michel perquè el seu net, en Marc, sàpiga tota la veritat sobre ell i la relació amb la seva filla, l’Hélène. A partir d’aquí tenim una interpretació de l’escriptura com a teràpia.
JG: Creus que la literatura en general és una redempció, una coartada per dir la veritat amagats darrera de la ficció?
TG: La literatura pot ser una manera de treure fora els fantasmes que portem dins. Ho traspasses als personatges i és com si te n’alliberessis. I això és el que pretén el Michel. Escriu una mena de memòries en forma de carta-confessió perquè només a través del paper se sent capaç d’explicar tot el que ha amagat durant anys.
Efectivament, a col·lació d’aquesta resposta li vaig plantejar a la Teresa que potser la clau d’aquesta interpretació de la novel·la estigués en l’esperit del meravellós poema que obre, a mode de cita inicial, el llibre. Un poema que resumeix perfectament l’argument i un títol, que ben bé podria ser compartit, també molt suggeridor, Sargir el silenci, de l’autora Lluïsa Etxeberria. La meva intenció era que el llegís algú de nosaltres però vam tenir la sort que la Lluïsa es trobés entre el públic i aleshores la Teresa la va invitar perquè fos ella mateixa qui sortís a llegir-lo:
«No pots abastar
l’amplada del mar, ni
pots fondre la penombra, ni
estirar el reflex de la lluna. No pots
endormiscar les preguntes, ni
caminar a gambades, ni
aturar el vent de matinada. No pots
batallar amb les ones irades, ni pots
mastegar el somriure fred, ni
despullar l’ahir per vestir
un demà.
Però pots enterrar les cendres dels morts
sense deixar amb ells els teus somnis, pots
recordar el nom de l’ocell que ha volat de la teva cova, pots
trenar afanys i gestos, pots
sargir el silenci.
I si la boira fos tossuda terra endins, encara pots
dilatar els accents, alçar a l’aigua la teva veu
i desvetllar paraules vertaderes.»
Lluïsa Etxeberria, Sargir el silenci [6]
Aquesta lectura, de viva veu de la poeta, va ser un moment ben emotiu. Perquè la Lluïsa, basca de naixement però catalana d’adopció, havia estat la professora de Llengua i Literatura castellanes de la Teresa. Per tant, el reconeixement i l’admiració mutus van ser evidents, el de la Teresa en reconèixer com la va impregnar l’amor cap a la literatura i la docència de la Lluïsa, i per part d’aquesta, per l’orgull de tenir una exalumna, també professora i, ara ja, amb una obra literària premiada i consolidada.
Per anar acabant, jo tenia una idea per tancar la meva intervenció que era una barreja de joc i de flor. Una interpretació arriscada, o més aviat atrevida per ressaltar l’excel·lència descriptiva de la Teresa Guiluz, i que es basava en la meva primera impressió en començar a llegir la novel·la, però també, en la coincidència amb d’altres lectors de qui no direm el nom per no comprometre’ls. Una comparació a la fi, que pot ser discutible però bé, quan un llegeix i opina, o fa crítica, ha d’assumir riscos i reptes i a la fi, ser amo i esclau de les seves paraules. Vegem-ho com va anar:
JG: Teresa, ara jo et faré de «profe» i tu seràs l’alumna... Coneixes l’autor d’aquest fragment?
«I la mare es va resignar a viure una vida de misèria material I intel·lectual, sota el paraigua de la feina del pare que, la dugués on la dugués, sempre era lluny de les seves enyorades muntanyes, lluny dels camps de casa seva; sempre de cara al mar, on les seves llàgrimes es diluïen I ningú sabia que plorava. Però a vegades jo l’havia vista plorar agenollada davant d’aquella estampa clavada a la paret damunt del capçal del llit. I allà, encorbada, tota negre, amb bels cabells grisos ben tibants recollits en el monyo, encara semblava més menuda.» [7]
TG: Home, Jordi, crec que m’ho poses fàcil... és un fragment de la meva novel·la.
JG: Exacte, concretament de la pàgina 37. Ja tens un cinc, ja tens l’aprovat. I ara, sabries dir-me qui és l’autor d’ aquest altre fragment?
«Perquè la meva mare quan jo era petit era com les abelles: d’una banda a l’altra... a la cuina, als prats, al riu... amb una trena negra com la nit i les dents de color d’ametlla amarga, I quan alçava els braços i estenia la roba al bat del sol semblava que s’alcés la llum del dematí. (...) I, després, la meva mare es va tornar lletja. Tenia els ulls tristos i la trena ja no li brillava. Ni les galtes. Ni el braç rodó. I el colze ja no era bonic ni semblava de mel.» [8]
TG: Umm, doncs dubto entre Maria Barbal i la Mercè Rodoreda, però no sé per on vas...
Doncs aquest és un fragment, ni més ni menys que de La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda... Li vaig dir davant dels presents.
No m’agrada caure en les comparacions fàcils, però aquesta trobo que no ho és. És constatable que els estils de la Teresa Guiluz i la Mercè Rodoreda son ben diferents i, encara més, en l’obra citada. A l’obra pòstuma de la Rodoreda, el realisme màgic, la transgressió constant de la realitat, la proposta onírica carregada de simbolismes, s’allunya de bon tros del realisme amb què ens presenta uns fets històrics, una societat i la psicologia dels personatges de Presoners del silenci, i del flux de consciència coherent de Presoners del silenci. També l’estil dels diàlegs de l’autora de La plaça del Diamant, la veu, les intencionalitats etc., són diferents dels de la Teresa. Però me’n refio molt de les meves primeres impressions i, si més no en les descripcions físiques o d’espais, quan vaig començar a llegir Presoners... no vaig poder evitar reconèixer un rastre, una aire de família de la Teresa amb la Rodoreda en la seva manera de fer i trobo que en els fragments triats es pot observar. M’ho havia de treure del pap, però també soc conscient que de vegades, comparacions tan «altes» poden ser una arma de doble tall. Segur que la Teresa ho sabrà gestionar i avalar en properes obres per molt que, de cop, en plena presentació, va dir que les meves paraules segons com podien ser un «regal enverinat» i encara més, va afegir: «això només demostra que encara n’he d’aprendre molt i que he d’aconseguir tenir el meu propi estil, que no s’assembli al d’altres novel·listes.»
Al cap i a la fi, les grans escriptores i els grans escriptors són com els fars marítims, que guien els lectors i els autors cap a bon port. Fars com el de la coberta d’aquest llibre, el Far del Cap de Creus, com aquest llibre-far mateix que estic segur il·luminarà molts lectors i guiarà exalumnes de la Teresa.
La Teresa Guiluz, (Vilanova i la Geltrú, 1966), va estudiar Filologia catalana i ha dedicat la seva vida professional a ensenyar llengua i literatura i a elaborar llibres de text per a l’ESO i per al Batxillerat. Es va estrenar en el món de la literatura infantil amb el Premi Cavall fort de contes (2015). Des d’aleshores col·labora amb les revistes Cavall Fort i El Tatano. El 2019 va guanyar el premi Vaixell de Vapor amb la novel·la L’extraordinari cas dels objectes apareguts i el 2024 va tornar a guanyar el Premi Cavall Fort en la modalitat d’articles de divulgació. Té publicades dues novel·les infantils més, Una cangur excepcional (Jollibre 2022) i Tinc granotes a la panxa (Jollibre 2024). També ha rebut diversos premis i reconeixements per obres de narrativa breu adreçades al públic adult. Presoners del silenci és la seva primera novel·la.
[1] Presoners del silenci, pàgines 97-98
[2] Ibídem, pàgina 72
[3] Ibidem, pàg. 151
[4] Ibidem, pàg 179
[5] Ibidem, pàg 14
[6] ETXEBERRIA, Lluïsa, Sargir el silenci/Isiltasuna Josi, Lleida, Pagès Editors S.L. 2022, (amb il·lustracions de Maragda Cuscuela i traducció a l’eusquera d’en Joan Elordi), pàgina 55
[7] Ibidem, pàg 37
[8] RODOREDA, Mercè, La mort i la primavera, Barcelona, Club Editor, 2026, pàgines 61-62
