MeandreXX Premi de Poesia Joan Perucho «Vila d’Ascó»
Jordi Cervera
Barcelona, abril de 2026
Edicions Saldonar
ISBN: 978-84-19571-77-9
En Jordi Cervera (Reus, 1959) ha publicat més de cent libres i ha rebut més de trenta premis al llarg de la seva carrera, de fet, mentre enllesteixo aquesta ressenya m’assabento que li acaben de concedir un de nou: el Premi de Narrativa Fira de Tots Sants de Cocentaina, en la seva segona edició, per la novel·la Allò que publicarà cap a l’octubre Andana Editorial. Malgrat aquest currículum, el Jordi manté encara avui dia el mateix esperit crític, el mateix escepticisme cap el sistema editorial i l’ ennui plana cada cop amb més coneixement de causa per sobre del seu estat d’ànim vers el perquè de tot plegat. L’ennui, no en el sentit literal de la paraula francesa, de l’avorriment, és clar, sinó en el sentit de la melangia o del desencís espiritual dels poetes simbolistes francesos de finals del segle XIX. Semblaria una contradicció, però, és clar, segurament es així perquè només els tontos, els bajocs que diria ell, són feliços i estan encantats d’haver-se conegut amb quatre libres i mig publicats i algun premi concedit amb calçador o vaselina.
Després de gairebé vint-i-cinc anys que fa que el conec, i malgrat l’enorme varietat de gèneres i registres que ha conreat en la seva extensa obra, voldria assumir el risc d’afirmar, com a lector seu, que el Jordi Cervera per sobre de tot és poeta. A mi si més no, és com a poeta com més em remou i em sacseja la seva paraula. Per què? No és fàcil explicar aquesta sensació, però continuarem assumint riscos. El registre poètic, quan la poesia no és un conjunt de falques estètiques, un llistat de frases boniques que no arriben a l’extrem dret de la pàgina, amb locus amoenus i d’altres llocs comuns, un joc d’artificis de colors per vestir un comiat, o per pujar el net a la cadira per Nadal perquè ens reciti el vers escrit a l’escola; aleshores esdevé el registre més complex de la literatura. Llavors tothom pot dir i ha de dir la seva interpretació, dins d’un marc, perquè aleshores la lectura és un diàleg ben íntim. L’autor ha deixat anar el més profund del seu ésser, de vegades amb subterfugis eloqüents, de vegades amb confessions abassegadores que semblarien d’altri, com una auto teràpia necessària, una declaració transcendental de l’ànima al cap i a la fi. El registre narratiu de la ficció és una convenció pactada d’antuvi, autor i lector ja saben a què juguen, però la poesia sempre és una altre cosa, un territori de nueses i soledats, de ràbies i d’enyors on el poeta, més o menys conscient, es llença al buit i ho fa en públic des d’una recança estranya, que és filla, alhora, d’un desvergonyiment terapèutic.
I és aquí on jo trobo l’autèntic Cervera.
Ha publicat contes i novel·les infantils, novel·les juvenils i per a adults, tones d’articles, relats, assaig i poesia, en català òbviament, però també fins i tot dos poemaris en castellà –que jo sàpiga– i que també he gaudit. I segurament em deixo algun altre registre. Com a autor infantil i juvenil és original, divertit i d’allò més irònic, amb un sentit de l’humor molt fi i intel·ligent. I com a autor per a adults i poeta suma aquestes virtuts però ara ja passats pel filtre de l’escepticisme, on la ironia creix menjant-se l’humor i el realisme es plega a la seva intel·ligència tot mantenint el mateix nivell de sensibilitat.
No fa massa, en una entrevista per a reusdigital.cat, diari on ell mateix condueix la secció literària «dos punts», va afirmar: «escriure et permet obrir uns camins diferents a quan fas periodisme». Aclaria més endavant, i semblaria palès pels lletraferits, que la ficció et serveix la coartada per dir tot allò que vulguis, cosa que a la necessitat de versemblança del periodisme li estaria vetat, o no... O ara també el periodisme s’ha sumat a la festa de la mentida? Ell ho sap millor que ningú, per molt que ara ja està retirat del ruedo mediàtic, després de tota una vida en diferents mitjans entre ràdio i premsa, i a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ara ja sempre és allò de no deixar que la veritat espatlli una bona noticia...
Anem però, a la veritat.
Meandre, el darrer poemari del Jordi Cervera ha estat guardonat amb el XX Premi de Poesia Joan Perucho «Vila d’Ascó». És una bona noticia la seva enorme qualitat evocadora i que el premi dugui el nom d’un autor de la predilecció del Jordi perquè, efectivament, el reusenc n´és un expert en el barceloní, autor –a qui va conèixer personalment– entre d’altres, de Les històries naturals.
Anem als diccionaris, que per això hi son, doncs més enllà del que podia recordar de les classes de ciències naturals –i ja ha plogut–, la paraula «meandre» no podia ser una tria innocent. Efectivament, al marge «d’element decoratiu clàssic», també dit «greca», el DIEC ens defineix meandre com una «volta sinuosa que fa un curs d’aigua, un riu, un camí». Amb la mateixa i irreversible placidesa que l’aigua s’obre camí per allà on passa, la vessant poètica de la imatge, converteix el títol en un símbol i una metàfora de la vida. Quants meandres no vivim o sortegem al llarg de la nostra existència? Que li demanin a l’autor d’aquest llibre. Quants cops fins i tot la volta que fa l’aigua, entossudida, no genera una illa que mai més no tornarà a tocar altra terra?
Potser és per això, per la constitució capritxosa d’un meandre, pel curs atzarós de la vida, que el llibre l’empata amb trenta vuit poemes de mètrica irregular i diversa extensió sense seguir una ordenació determinada ni buscar una cadència concreta, una proposta de lectura que no sigui la pura inèrcia silenciosa de les seves paraules plenes d’aigua i de terra. I, entremig, potser tres illes, tres poemes més llargs, Meandre, Terra canviant i Treballar la terra que fa la impressió que hi son per ordenar una mica l’univers interior del llibre. La resta de títols, perquè tots els poemes en tenen el seu, com a primer contingut poètic, son eloqüents del crit que hi ha darrera aquest poemari. Només citaré alguns: Estralls del temps, Torçar paisatges, Fugacitats, Racons, Desordre, Perdre’s, Els límits, El buit, Abismes propers, L’ocàs, Mort amarga, Horitzons o Tot està en venda.
Amb aquests ingredients tindríem prou pistes per saber per on van els trets, però és clar, cal capbussar-se en la profunditat dels versos per copsar el sentit de la vida al poema Fugacitats:
«Tot passa veloç,
com una riuada rebel i devastada,
(...)
Anar i tornar,
deixar-se arrossegar pel corrent,
retrocedir sirgant riu amunt,
anar-se’n abandonant certeses
i tornar renunciant a les veritats,
anar-se’n acumulant experiències
i tornar repartint quimeres,
anar rumb allò desconegut
i tornar repetint fets i rigors,
anar-se’n bressolant per les errades de l’ànima
i tornar amb la barca del desassossec
ancorada per sempre al ports del cor.
O potser quedar-se i somiar despert
en aquell espai minúscul i infinit
que descansa sempre entre la canícula i la mandra.»
O el pessimisme existencial amb una visió del futur que, de vegades, no honora el passat, malgrat un bri d’esperança a Racons:
«Queda un riu sense domar del tot,
amb aspiracions de viatge,
(...)
Queda també un record sense cremar,
cendres futures d’un passat una mica maldestre,
ple d’esperits per inventariar,
de tatuatges sense pell on arrelar,
amb morts a mig vetllar
i restes de mil dígits sense solució.»
I Perdre’s, en un altre poema, per aquells Racons o d’altres nous i mirar de trobar esquerdes entre la ficció i els anhels:
«Obrir laberints, traçar-los, cruïlla a cruïlla,
amb la cura delicada d’un arquitecte,
convertint somnis en evocacions,
com si les caigudes de la tarda fossin faules
a mig narrar, de final incert»
(...)
o possibles fugides de l’ennui:
«més enllà de totes les crescudes,
més enllà de tots els oblits.»
Quan la lectura arriba al primer Meandre, al primer poema llarg, el Jordi Cervera, de la mà del poema Parlo d’un riu mític d’en Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014) descriu amb la subtilesa i la musicalitat d’un discórrer de paraules el seu record fluvial, com diu en Vergés al darrer vers: «Dolça remor de l’aigua en el record»:
(...)
«saber del fred, dels corrents,
dels remolins i de les aigües enganyoses,»
(...)
«saber del temps vulnerable,
indòcil i mercenari
que s’arrapa a la pell dels dies
que ens ha tocat en sort,
com una recança d’eternitats oblidades;»
(...)
«saber, sí, de tots els meandres,
territoris ungits amb la tebiesa d’un sospir
amb la fragilitat muda d’un oblit,
amb la senzillesa de l’aigua absent
amb la calmada versemblança de l’ahir.»
I torna, al record, a la certesa de l’enyor des de l’escepticisme present, en el poema Eterns i calents, amb aquest final, sentenciós i evocador:
(...)
«Ingrata és la vida que discorre, muda,
entre fúries i delicadeses,
entre calidesa i violència silent.
Sí, van ser eterns i calents aquells estius.»
El segon poema llarg, Terra canviant, de fet, el més llarg del llibre i el que té una versificació més extensa, és d’una densitat lluminosa.
(...)
«plenituds inadaptades que s’assemblen a les ombres,
que enterboleixen els delicats equilibris
entre la somnolència del present
i la plenitud d’un ahir que té molt de ganivet,
d’espasa, d’alfange, de floret, de navalla,
tallant, ferint, estripant
la bellesa més o menys serena
de la carn plena, dels misteris de la sang»
(...)
Una lluminositat evocadora però d’una decadència, de l’enyor de la terra, ara malmesa, i d’un passat irrecuperable fora del vers:
(...)
«res comparable al rigor de les penes i les arrugues,
senyals inequívocs del pas inclement dels anys,
amb la delicada i fràgil nuesa dels records»
(...)
«La terra calla, emmudeix les fogueres,
potser serà dolç no parlar, mantenir la quietud extrema,
guardar les paraules i els jocs que aquella infància
que es va perdre en les boires mai va arribar a reivindicar,
ser lletania, obstacle i alhora urgència i desvetllament,»
(...)
«Terra anorreada que amaga la seva grandesa
mentre assaja ritus d’hospitalitat ancestral,
beneïdes grandeses de memòria i intempèrie,»
(...)
I va fluint el crit desesperat i sentenciós del guió de la vida, a Abismes propers:
(...)
«al discórrer boirós dels anys exhausts,
al darrer precipici que ens acull
sense preguntar si tornarem a veure
florir els marges amb la verdor perduda,
si veurem el liquen aferrar-se al mur de la pedra seca.»
O al poema L’ocàs, amb un «anar fent» que, en realitat, és un «anar morint»...
(...)
«Es tracta, potser, d’anar navegant gairebé a la deriva,
Amb l’esquena en penombra i l’ànima sense florir»
El tercer poema llarg, Treballar la terra, és una declaració crítica d’intencions feta amb una lletania d’infinitius aplicats a l’objecte directe del sintagma nominal «la terra». «Treballar, llaurar, besar callar, mossegar, calcinar, tallar, enfonsar, somiar, morir...» La terra que és un espai físic però també íntim i sensorial, un mirall que ens defineix en funció de la manera que el tractem i l’habitem, una segona pell, la terra com a alter ego sensorial del poeta.
(...)
«Callar com un desert ataronjat,
cremar com el cossos somiats
que s’uneixen a la cruïlla de la desgràcia,
de la torbació fosca de les sensacions,
del plor dels horitzons vells
que es difuminen a la llunyania del pensament.»
(...)
«Tallar la terra, escalfar les paraules
en un exercici perdut
de mimetismes, branques caigudes,
brises humides i monstres abjectes.»
(...)
«Enfonsar la terra, temperar l’orgull,
pesar totes les substàncies prestades
amb una balança sense mesures ni calibre,
per aconseguir, d’una vegada per totes,
viure al dia sense deutes ancestrals,»
(...)
«Somiar la terra, trencar la rutina,
allunyar-la així dels oracles sense programa,
de les sentències rotundes i incandescents,
del perdó indegut pels pecat aliens.»
(...)
«Morir la terra, maquillar el buit,
aquest sentiment que ofega,»
(...)
I com a colofó, una actitud possible vers a la tirania d’estar vius, de ser meandres abandonats, bocins de terra fets d’aigua al poema Tot està en venda:
(...)
«Potser només es tracta de ser fugaç, suportable, lleuger,
de convertir-se en pelegrí absort i transitori
en aquests llocs àrids on tot té un preu taxat,
on tot és mercaderia fungible, on tot està en venda,
sempre.»
i un miratge, una esquerda de llum per on s’escola la utopia? Una acceptació? un llençar la tovallola al mig del quadrilàter?, un fer net, sedant? al darrer poema Conquerir la felicitat:
(...)
«i mocadors per espantar la galvana,
la desídia, la desgana, la mandra,
tot allò que ens impedeix conquerir la felicitat»
(...)
«i el riu que arriba i fuig sense aturar-se,
que s’endú les esqueles dels difunts,
la fam dels vius, les pàtries, els records,
l’enyorança i les banderes.
Al final, tot passa i només queda aquella remor
d’aigua malenconiosa, inquieta, omnipresent.
Després, el silenci.»
Després de tot plegat, del que he intentat que fos una lectura molt personal de Meandre –potser l’única manera de llegir poesia–, assumeixo, justament per això, un darrer risc: que tot el poemari és una lluita íntima i personal que marcarà l’inici d’un cicle diferent en la poesia d’en Jordi Cervera, que Meandre es un poemari discretament místic. I dic «discretament» místic perquè, més enllà de l’evidència de la metàfora de la vida, de l’aigua i la terra en comunió per explicar les seves certeses i girs, les sorpreses del decurs d’estar vius i de sentir bategar el cor, les preguntes sense resposta, tot allò que representa una mirada al més enllà, resten al servei del present, cansat, crepuscular, sí, però vius encara, tocant a terra, en peu, gens celestials, de moment, al peu del canó.
Pallejà, 11 d’agost de 2026
Jorge Gamero
