Ressenya de la novel·la "El Far" de la Maria Carme Roca

El Far

Maria Carme Roca

Barcelona, 1ª ed. de novembre de 2018

Col·lecció Clàssica número 1195

Columna Edicions, 

Llibres i Comunicació S.A.U.

ISBN: 978-84-664-2449-3

Conec i llegeixo la Maria Carme Roca des de fa uns vint anys, quan ja era una autora gairebé consagrada. Dels seus prop de seixanta llibres publicats en dec haver llegit uns quinze. Els he gaudit tots, n’he après de tots ells i d’ella també, en cada conversa, en cada trobada professional. He anat veient com anava omplint el sac de premis i de reconeixements. Però per sobre de tot sempre he valorat dues coses: una és l’ampli registre com autora i com a professional. Capaç d’escriure per exemple una magnífica novel·la històrica, mereixedora d’un Desè Premi Nèstor Luján l’any 2006 amb Intrigues de palau (Barcelona, Columna Edicions, 2006) i l’endemà, anar a una escola per parlar amb els petits lectors de sis o set anys com una mestra més. L’altre és la seva honestedat i compromís vers l’ofici, la capacitat de millora, de perfeccionament i finesa d’un estil propi i ja reconegut. Segons el meu humil punt de vista això es fa palès des de la recent A punt d’estrena (Columna Edicions, 2016), Sisè Premi L’illa dels Llibres atorgat per la votació dels lectors i amb aquesta que ens ocupa ara, El Far (Columna Edicions, 2018), Cinquanta-unè Premi Prudenci Bertrana de Novel·la.

El Far és la història d’una nissaga, la família Vidal, és la història d’un amor principal i d’altres amors i desamors creuats. Secrets de família que acaben sortint a la superfície a partir de la festa familiar del centenari del padrí, l’August Vidal, de la observació d’un àlbum de fotos, de mirades i silencis que els néts i besnéts, com la Diana i el Daniel, accepten i interpreten amb la naturalitat de les joves generacions, lluny de les convencions d’èpoques de secretisme i repressió; i es proposen desentrellar-los.

Per aconseguir-ho, hauran de capbussar-se en les passions i en la rebel·lia. I també literalment, doncs fins i tot voldran conèixer de prop el Far, construït el 1864 i caigut la nit de Nadal del 1961. I baixar al fons del mar per tocar Lo gegant de ferro, perquè com li deia l'August a la seva filla Cinta quan era petita, a modus de contrasenya: Toca ferro, una, dues i tres, toca ferro i no et passarà res...

Però les dites, dites són, el Far s’enfonsa i amb ell, el record d’un amor que el mar retornarà més tard, perquè el mar, sempre torna allò que s’empassa. D’aquesta manera Lo gegant de ferro i el fons del mar, que li fa un cove submarí, funcionen com una magnífica metàfora de l’amor. D’un amor prohibit entre dos joves de famílies enfrontades, la Cinta, dels Vidal i l’Eloi dels Safont, salvant les distàncies, com els Montagut i els Capulet, que duen a la tragèdia als Romeu i Julieta d’en Shakespeare.

(Presentació a Badalona, el novembre de 2018, amb la Beatriz G. Oller)

El Far però, també conté altres ingredients habituals en la narrativa de la Maria Carme Roca: una feina de documentació històrica extraordinària, en aquest cas adobat per la màgia de l’entorn del delta, de l’illa de Buda, esdevenint així tot un homenatge a les terres de l’Ebre. D’una defensa de la terra necessària, també des del punt de vista ecològic. L’activisme polític contra el franquisme d’alguns personatges, que l’autora ens recorda en un incansable exercici de memòria i justícia. La manca de llibertat de les dones, perfectament visible en el personatge de la Cinta, qui contra totes les convencions, segueix les ordres del seu cor per sobre de tot.

Als mèrits assenyalats fins ara m’agradaria afegir-ne dos més d’especials.

Un és el que crec que justifica la bona literatura i els bons escriptors: La construcció de grans personatges, con el Padrí August Vidal, d’una potència extraordinària i no gens menys d’una de les seves filles, la Cinta, qui en mantindrà una relació plena d’arestes amb el pare, i amb la seva germana, la Tònia, d’odi i gelosia. Però sovint, ningú no serà del tot com ho sembla en primera instància.

L’altre mèrit narratiu de la novel·la és fer parlar als morts.

Dins d’una estructura impecable, fins i tot ens dibuixarà a l’inici un esquelet genealògic dels Vidal, amb un capítol inicial i un de final magistrals que obren i tanquen la línia argumental; la novel·la conté vint-i-un capítols dividits en tres parts, titulats, significativament com primer, segon i tercer secret. I entre els capítols, s’insereixen onze monòlegs de personatges de la pròpia història ja morts, tres d’ells repeteixen capítol-monòleg, i en tots ells s’indica el nom i l’any de defunció, des d’en Pere Cabrera († 1983) fins l’August Vidal († 2017) passant per l’Eloi Safont († 1962).

I són els morts qui posen ordre i ens donen les claus de tot plegat. Ja no hi tenen res a perdre... i es confessen, delaten i diuen la seva veritat. A sobre, amb un punt d’ironia meta literària i surrealista, són conscients que ens parlen des del més enllà als lectors, fent-se còmplices de nosaltres.

N’hi hauria molts detalls d’aquesta complicitat i ironia, però no em puc estar de citar alguns exemples impagables:

L’Eloi Safont es dirigeix  a l’August Vidal:

(...) Però, ara per ara, des del meu exili del món dels morts, pels meus, de morts, jo, Eloi Safont, et maleeixo. (p.109)

Parla el Robert Valls († 1976), gendre de l’August Vidal, i es dirigeix a la seva dona, la Tònia Vidal:

(...) Sóc mort, però tinc ànima, per això mateix no puc pair que hagis estat tan inhumana. I traïdora.

Quin fàstic, quina llàstima! (p.291)

Parla l’Antònia Santandreu († 1961), l’esposa de l’August Vidal:

Encara que estic morta, no he perdut la capacitat de sorprendre’m. (p.303) (...) Però ara que sóc morta, sóc una ànima tranquil·la, (...) I faig retrobaments i coneixences amb altres ànimes que com jo, cerquen companyia. Es veu que no totes tenen aquesta capacitat.

I ara que hi penso, mai no és tard per fer amistats. (p.305)

I finalment, tanca el padrí, l’August Vidal, el pal de paller de tot plegat que es dirigeix sobre tot a la seva filla Cinta amb qui se sent tan en deute:

Quina merda ! M’he mort.

Per edat ja tocava, ja ho sé, que cent anys són molts, però m’agradava viure encara que no ho sabés aprofitar prou. (p.319) (...)

Saps quina imatge és l’última que m’ha vingut al cap? Quan he caigut a terra, vull dir?

La del Far, de quan tu eres petita i pujàvem tots dos a dalt de tot de la llanterna, (...)

Jo, que no hi havia volgut tornar, a Buda, avui, ves per on, filla meva, tot i que uns pocs segons, avui me n’he enyorat. (p.321)

Els morts, com la història, parlen dels vius, només cal escoltar-los per saber què va succeir. Els morts, també en aquesta ressenya, us deixen alguna pista perquè tingueu la curiositat d’acostar-vos a la llum del far.

El Far és una novel·la impecable, que atrapa i sedueix, que t’endinsa dins dels seus secrets i t’acompanya suaument en el desentrellat de tots ells i a l’hora, et deixa marge perquè en pugui quedar algun per resoldre. Perquè com a totes les famílies, a totes les lectures couen faves.