Ressenya sobre "El rastre blau de les formigues" de Ponç Pons

 

El rastre blau de les formigues

Ponç Pons

Barcelona, 1ª edició, maig de 2014

Poesia dels Quaderns Crema, núm. 62                       

Editorial Quaderns Crema, S.A.U.

ISBN: 978-84-7727-557-2

Una de les meves dèries vitals i literàries consisteix en comprar-me un llibre quan viatjo físicament. I sempre, si pot ser, d’un autor local, el conegui o no prèviament, per molt que de “local” ho som tots segons el mateix Pons. L’estiu de 2012, en una llibreria de Ciutadella, li vaig fer la pregunta al llibreter. Quins llibres teniu d’autors locals? Em va parlar de Ponç Pons i em va ensenyar l’únic llibre que tenia d’ell. Aleshores em vaig quedar amb Nura, també d’aquesta mateixa col·lecció i editorial. Es tracta d’un llarg poema d’amor dividit en set parts, dedicat a Menorca i als records que el lliguen a la seva l’illa. I parlant d’amor, a la portadella vaig escriure: Viatge de noces... setembre de 2012.

            I ara, aquest estiu olímpic de 2021, escric això en aquest altre llibre: Menorca, poesia per a tots els sentits, un altre cop... Aquesta vegada el compro en una llibreria de Maó i seguint el rastre de Ponç Pons, aquest llibre em rendeix definitivament a la seva excel·lència literària. 

            L’altre dèria que no puc evitar és escriure les lectures que em deixen petjada, i ho faré, amb el mateix respecte i llibertat de sempre tot i aquest altre aforisme, veritable i advertidor: Ressenyes. Ens disseccionen en viu i com menys en saben més mal ens fan. 

Sense pretendre la dissecció, que em semblaria excessiu, i sabent el que sé, que només és, humilment llegir; vaig per feina. 

            El rastre blau de les formigues és un meravellós llibre d’aforismes. Com diu el poeta menorquí en un d’ells, Sempre les matemàtiques. Tenim els dies comptats., començaré per donar uns números molt descriptius i clarificadors, uns números que també expliquen la vida. Després ja m’hi posaré amb els continguts principals. 

Amb sis de mitjana per pàgina i al llarg de cent noranta-cinc pàgines, resulta que en aquest llibre Ponç Pons ens ofereix mil cent setanta aforismes. Gairebé tots m’agraden, però de la meva lectura i per molt diverses raons, en destaco amb un asterisc dos-cents quaranta-sis que m’agraden molt, i dins d’aquests a més de l’asterisc, en subratllo setanta-tres perquè em semblen o bé sublims o, la gran minoria; sobrers. A més a més Ponç Pons, com a extraordinari lector, amant de la cultura i filantrop, al llarg de tots aquests aforismes cita tres-cents trenta-quatre autors (m’he pogut deixar, o pot sobrar-ne algun), entre escriptors, -majoritàriament poetes-, filòsofs, pintors, músics o directors de cinema... I això, sense comptar alguns personatges literaris, i que una part dels autors òbviament es repeteixen, o bé perquè en són predilectes (Shakespeare, Txékhov, Dante, Faulkner, Rulfo, Pessoa, Giono, Seferis, Valéry, Delibes, Vinyoli, Steiner...) o, una petita part; perquè són discutits per en Pons (Llull, Rousseau, Cortázar, Rimbaud, Nabokov, Marx, Nietzsche...) Tot això ens dona la idea de l’enorme capacitat de lectura i d’observació del poeta, observació artística, del paisatge que l’envolta i el configura, i del comportament animal, sí, animal, doncs tan és per a ell el gran personatge humà, intel·lectual o bé savi hortolà, el seu ca, els moixos, els llangardaixos o els pardals que li fan companyia a Sa Figuera Verda, una caseta i un tros de camp que hi té o n’hi va, prop d’Alaior, el poble on viu.

No estic segur d’encertar-la, però més enllà de l’aprofundiment en la lectura de l’obra d’un autor, i jo no he llegit tots els seus llibres encara, trobo que aquest, i concretament la tria de l’aforisme com a gènere, representa un manifest integral de l’univers de Ponç Pons, un llibre doncs, molt definidor, introductori i alhora sintetitzador, un llibre que jo recomano a aquells lectors que s’hi vulguin acostar a l’autor per primer cop.

L’aforisme, una forma originalment emprada pels filòsofs, a El rastre blau de les formigues l’autor el vesteix de poesia, de declaració de vida, d’intencions i d’idees, de reivindicació i de crítica, de pensament i d’ironia en alguns moments fregant l’humor, d’altres, la melangia o la tristor d’allò perdut. 

I els temes son, en primer lloc l’obsessió dolçament patològica i amatent per la literatura a qui dedica el major nombre de peces. Després està la filosofia, amb el seu predilecte Spinoza o amb qui li costa més d’entendre com és en Wittgenstein, la política i els seu compromís allunyat de les sigles, la seva postura vers la llengua i els conceptes de pàtria o estat, la naturalesa i Menorca, amb totes les reivindicacions possibles cap a la conservació medi ambiental i cultural de l’illa, la religió, i gairebé per tancar, diria que l’art i la cultura en
general. 

Utilitza també tres llicències lèxiques, simptomàtiques, definitives i enginyoses que cal destacar, com escriviure, filosovida i litenatura. I un verb, freqüent i eloqüent com és rellegesc. Només aquest grup de paraules ja ens diuen molt de l’autor.

Ja ho he dit abans, són mil cent setanta aforismes, per tant haig de filar prim i deixar-me dur i assumir el repte, perquè Un llibre també depèn de la qualitat del lector, diu ell en algun moment; i arriscar-me, i dir la meva i buscar-ne entre la llista dels meus setanta-tres hits, els que il·lustrin com es posiciona Ponç Pons en cadascun dels temes.

Aforismes sobre Literatura, amor total, com a goig, com vida, com l’únic...:

·      Sempre he escrit sense esperar ni demanar res a canvi. Escriure m’ha salvat de tot i li ha donat sentit a la meva vida. Fins i tot fent poemes tristos, escrivint sempre he estat l’home més lliure i feliç del món.

·      Morir-se de no escriure.

·  Intent clarificar el meu vers per poder entendre la vida. El món em dispersa. L’escriptura em concentra.

·      Llegir per matar el temps és un assassinat.

·      Jo sóc jo i la meva biblioteca.

Literatura com a obsessió dolorosa:

·      La Literatura com a malaltia, obsessió, neurosi, desequilibri mental.

·      Aferrar-se a l’escriptura com si fos un salvavides.

·      La literatura és un destí d’infelicitat i frustració perquè entre l’obra que somiam i la que escrivim sempre hi ha un abisme on ens estimbam.

·      Escriu quan li fa mal.

 

Literatura, amb fina ironia i humor:

·      Dante, Cervantes i Shakespeare. La Santíssima Trinitat.

·      La dona li ha dit que hauria de buidar la casa de llibres perquè ja no hi caben i ell mateix li ha fet les maletes i li ha obert la porta del carrer. 

·      L’absurd no té sentit.

Literatura com a postura humil vers al món:

·      Aspirar a ser llegit, no a vendre llibres.

·      De la importància de la Literatura.

—Vostè sembla una persona que ha viscut molt.

—Sí, he llegit bastant.

Finalment, m’atreveixo a citar-ne un parell que a mi em resulten sobrers, un per evident:

·      Escriure és traçar un camí de paraules per sortir d’un mateix i arribar als altres. 

I un altre, pel que té de joc fàcil amb la locució llatina cogito ergo sum que il·lustrà el racionalisme de Descartes:

·      Scribo, ergo sum.

Aforismes de tall filosòfic vers una actitud vital:

·      Convé tenir referents, mestres, models... i els meus per viure a Menorca són Thoreau, Brenan i Graves.

·      La metafísica és una metàfora. La realitat, una hipèrbole.

·      Wittgenstein és extremista i exagerat. La filosofia no pot ser només l’observatori i estudi dels mecanismes del llenguatge. La filosofia ens ha d’ensenyar a viure, ha d’intentar ser una forma sàvia i humana de vida.

·      Plató és l’ajuntament, l’església... Epicur, el camp, la platja...

·      Educar és fer entendre l’existència i els drets dels altres. Són més que un rostre.

·      Tot degenera i ho acaben desvirtuant. L’Evangeli al Vaticà, el marxisme als gulags i la democràcia espanyola al Congrés dels Diputats.

Aforismes de compromís polític, forma d’entendre la llengua i els conceptes nacionalistes:

·      Ser un autor compromès, d’acord, però no amb cap partit polític.

·      El poder no té rostre, però sí compte corrent.

·      Entrevistes. Si als escriptors sempre se’ns demana sobre política, ¿per què als polítics no se’ls demana res mai sobre Literatura?

·      Dies de mal temps al mar. Les gavines sobrevolen afamades Sa Figuera Verda i els don blat d’indi i pa banyat per evitar que em matin cap gallina. N’han fet una imatge poètica i s’han convertit en símbol d’un partit polític, però segons els pagesos són rates del cel, corbs blancs.

·      Un és d’on neix, però també de tots els llocs que estima. L’única pàtria és la vida.

·      Sé callar en totes les llengües, però el meu silenci més profund, natural, autèntic, és en menorquí.

·      La pàtria és un sentiment, l’estat, una frontera.

·      La Crònica de Ramon Muntaner que ens ha arribat posa: “...Menorca fou poblada de bona gent de catalans”. Algunes males llengües troben que posava i ho van baratar: “...de bona gent i de catalans”

·      Malintencionada, inculta, vergonyosa polèmica de gent contrària al català que defensa el menorquí escrivint en castellà.

Aforismes sobre la naturalesa i Menorca, la litenatura, la filosovida...:

·      Els hortolans que m’envolten no saben qui era Isaac Newton, però cullen les millors pomes de Menorca.

·      Sota una alzina, fluesc, em deix anar, sóc escriptura. Camin pel bosc i pens. S plou, em bany. Filosovida.

·      Traginar de formigues, copular de tortugues, la figuera i l’ullastre ajunten les seves ombres.

·      Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys.

—I vostè ¿què espera de la vida?

—De moment, que plogui.

·      Bany a Son Bou, a la banda verge del penyal. Influències de Gauguin. Vocació secreta de salvatge.

·      Celebració familiar.

Érem més d’una vintena.

L’avi Xicu seia en un racó, duia la boina i fumava en pipa.

Algú li va demanar:

—¿I a vostè què és lo que més li agrada de s’estiu?

Ell va somriure.

—Ses ombres!

Aforismes religiosos i irònicament teològics:

·      Sóc un ésser humà. La resta és teologia.

·      Crec que a part de ser un monosíl·lab, Déu és un pseudònim.

·      La terrible violència de la Bíblia.

Aforismes de cultural general...:

Finalment, d’aquests n’hi ha una pila més, sobre personatges literaris i autors concrets, pintors, músics o cineastes com ara aquest:

·      He tornat a veure Un chien andalou i crec que finalment he entès que no hi ha res a entendre.

Arribats aquí, no se m’acut més arguments per convèncer-los. Potser un darrer aforisme que si li escau a El rastre blau de les formigues:

·      Una bona lectura és un massatge al cervell 

I les paraules d’un amic comú del poeta Ponç Pons i d’un servidor, les d’en Jordi Cervera, qui de poeta a poeta, va dir:

“Barreja equilibrada i subtil de dietari, de recull d’aforismes, de manual de reflexió vital i literària i, fins i tot, d’ocasional llibre de versos. Ponç Pons és un savi, un d’aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia. Feu una lectura atenta del llibre. Val la pena”

Jordi Cervera, El Punt Avui

 

I vull tancar, esperonat i envejós, amb un aforisme de collita pròpia:

Tarda d’estiu, fer-se fosc sense adonar-me’n, escrivint tot i que d’un altre literatuadicte. La plenitud.

 

Pallejà, agost de 2021

Jorge Gamero.