Dialogando en el Café Salambó

Dialogando en el Café Salambó

Índice

lunes, 28 de febrero de 2022

Nota sobre "Escales avall", la darrera novel·la de la Cinta Arasa

                                                         

Escales avall

Cinta Arasa

Novel·la, 295 pàgines

ISBN: 978-84-664-2837-8 

Barcelona, 1ª edició d’octubre de 2021

Columna Edicions

Després de la dedicatòria inicial que la Cinta Arasa fa als seus pares, i a totes les persones que van fer possible el referèndum d’autodeterminació de Catalunya l’1 d’octubre del 2017, hi ha tres cites que donen peu a l’inici de la novel·la “Escales avall”. La primera cita pertany al poema “Vuit de març” del llibre “Bruixa de dol” (1979) de la gran Maria Mercè Marçal, i és aquest vers del final del poema: Vindicarem la nit i la paraula dona.

           Sens dubte, cita ben trobada.

Però jo de seguida he recordat aquests altres versos, també de la Maria Mercè Marçal, d’un altre llibre, “Cau de llunes” (Premi Carles Riba 1976) i per tant d’un altre poema titulat “Divisa”:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 

            No tinc cap dubte que la Cinta també coneix aquesta altre poema i qui sap si fins i tot en va dubtar entre una i l’altre a l’hora de la tria. Tot i la nostra amistat, em reservo la resposta un cop feta pública aquesta breu ressenya. I no he pogut evitar portar-ho aquí perquè la tríada que proposa el vers s’ajusta perfectament a la trinitat d’aquesta novel·la.

            “Escales avall” ens parla de tres dones i de tres generacions: una àvia (la Maria Cinta), la seva filla (Montse) i la seva neta (Laia). Son tres històries entrellaçades, amb les seves relacions amoroses i de desamor, amb els seus respectius compromisos amb el temps viscut cadascuna d’elles i dos eixos compartits per totes tres: la lluita per les llibertats individuals de les dones i la lluita per les llibertats d’un país oprimit. Per això lo de vindicar la paraula dona, i per això allò d’el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel...

            Son tres veus intenses en primera persona que es despullen pàgina darrera pàgina, una d’elles, la de la iaia Maria Cinta en un tortosí natural i normatiu que fa goig de llegir, i que tanca el llibre de manera divertida, visceral i rotunda. Les tres veus s’alternen els capítols per posar les coses al seu lloc tot parlant d’unes èpoques no tan llunyanes, sobre tot àvia i mare, quan ser dona rebel i somiadora no era gens fàcil.

La novel·la és una extraordinària crònica de gran part del segle vint i el que duem del segle vint-i-u a través de les tres vides de les tres protagonistes, i veiem l’evolució dels temps junt a l’evolució de les protagonistes, des del silenci i la lluita clandestina i desigual contra la repressió fins a la denuncia a crits i la lluita encara potser desigual contra la mateixa repressió secular.

            Però per molt que el factor històric i sociopolític és molt present, sobre tot es tracta d’una novel·la profundament humana i de relacions amoroses, a on la lluita política en alguns moments hi juga el seu paper de seducció, especialment a la segona generació, entre la Montse i el seu home, el Josep Maria. Això fa que podem trobar algunes micro-novel·les a dins, relats o petites històries que podrien donar per a més, com la història d’amor entre la mateixa Montse i l’irlandès Brendan, o entre la Lia, personatge súper potent per cert, amiga de la Laia, i un misteriós “algú” sense nom, un bosnià que la Lia coneix a Rotterdam i que li explicarà la guerra dels Balcans, una seqüència deliciosa, entre d’altres... 

            Així, la qualitat i la intensitat de la narració segueix un in crescendo ple de capacitat descriptiva d’allò quotidià i d’introspecció psicològica, la d’uns personatges que creixen paral·lelament i alhora, formant un protagonisme coral molt ben dut sense perdre el ritme en cap moment. 



          Després de “Paraules, flors i pólvora” (Premi Crítica “Serra D’or” de Literatura  Juvenil (Creació) 2021), amb “Escales avall” la Cinta Arasa s’ha guanyat un lloc definitiu entre el meu grup d’autores predilectes i jo diria que un lloc a la narrativa catalana actual. 

           La narrativa de la Cinta Arasa un cop més i especialment ara a “Escales avall” és neta, intensa, incisiva i punyent a voltes i poètica en altres moments, i sempre intel·ligent, descriptiva i il·luminadora de la consciència d’escriure bona literatura per a la cultura d’un país. Perquè un bon llibre ho és aquell capaç de lligar l’univers interior del seu autor, amb la psicologia i les inquietuds dels seus lectors amb els que comparteix un lloc i un moment històric. Quan es dona aquesta coincidència, un bon llibre transcendeix i resta a la bibliografia d’una generació. 

          Passejo per la Rambla Recolons de Caldes de Malavella, i descobreixo que entre els anys 1936 i 1945, sota la protecció del règim de Franco algunes cases particulars van servir de refugi de criminals nazis que esperaven un trasllat salvador a l’Argentina. Son els anys que la iaia Maria Cinta vivia també sota múltiples repressions, la familiar, la social i la política sota el mateix règim. Comparteixo la singularitat històrica del lloc amb la Cinta Arasa, les coincidències... 



Una altre coincidència, aquesta feliç, ha fet que avui acabés “Escales avall” al Balneari de Vichy Catalán... Millor lloc impossible, ara bé, no he pres cap mal ans al contrari, la seva lectura ha estat curativa i relaxant.

 

               Diumenge, 27 de febrer del 2022

Caldes de Malavella – Pallejà

Jorge Gamero



No hay comentarios:

Publicar un comentario