Kassel no invita a la lógica.

Kassel no invita a la lógica

Enrique Vila-Matas

Barcelona, 1ª edición, febrero de 2014

Colección Biblioteca Breve

Editorial Seix Barral S.A.

ISBN: 978-84-322-2113-2

Cuando compro un libro de uno de mis autores predilectos, o un libro de un autor no necesariamente predilecto pero cuya obra me llega en un momento oportuno, o tiene una significación especial para mí, a falta de la firma, tengo la costumbre de escribir yo algo en la primera o la segunda página en blanco. Una frase, un pensamiento, una expectativa de la lectura, una anécdota personal que guarde relación con el libro o con el autor… En este caso, Vila-Matas, es uno de mis predilectos desde hace mucho tiempo y lo que escribí esta vez y en este libro, observen el título antes de seguir leyendo, fue lo siguiente: Ni tú tampoco, por eso me interesas…

Vila-Matas, un maestro entre otras cosas del género híbrido suele avisar con sus títulos, estos advierten de algo, sus libros significan ya desde el mismo título y en esta ocasión vuelve a hacerlo. Kassel invita tan poco a la lógica como el mismo resultado de este libro raro, desconcertante, mestizo, reflexivo, atrevido y en esa línea tan suya de utilizar y citar teorías con la sabia intención de perderlas después o contradecirlas al mismo tiempo. Quizás este sea el libro más ilógico e irreverente de Vila-Matas, tanto, que puede resultar lógico que yo sea incapaz de explicarlo como merecería la ocasión, pero este siempre es un riesgo que corremos los lectores pertinaces de su obra.

El libro empieza con un McGuffin, un fenómeno de lábil descripción atribuido a Alfred Hitchcock y que vendría a ser una excusa argumental para desarrollar una historia que en realidad, carece de relevancia por sí misma. Una especie de consigna o performance literaria, en este caso consistente en pasar unos días sentado en la mesa de un restaurante chino de la ciudad de Kassel, escribiendo ante los ojos del público que pueda pasar por allí. El escritor y la escritura, convertidos en una atracción expositiva y casi circense. Yo, que tantos hombres había sido (pensé parodiando a Borges), era ahora tan sólo un escritor residente al que habían invitado para que montara un número chino. Hasta aquí, el McGuffin del libro. Pero la verdad es que esto no deja de ser una excusa para el verdadero propósito, que es participar, a su albedrío, en la Documenta, feria de arte contemporáneo. Y pergeñar, quien sabe, fruto de su experiencia allí, el texto de su conferencia soñada: “La conferencia sin nadie”, la conferencia sin público. Mientras tanto, descubrir la solución al misterio del universo, interconectarse con una atmósfera empapada de arte, descubrir, una vez más quizás, para qué escribimos: Se escribe para atar al lector, para adueñarse de él, para seducirlo, para subyugarlo, para entrar en el espíritu de otro y quedarse allí, para conmocionarlo, para conquistarlo…  lo que no deja de ser una de las claves para entender la esencia de Vila-Matas, su capacidad para convertir la escritura en un juego, un juego de transvases de identidades, lo excitante de ser otro, de convertirse en otro. Mientras tanto, pasear sin rumbo disfrutando de los equívocos aparentes del arte, disfrutar de la con-fusión que nos propone, visitar exposiciones, bailes invisibles, tropezar con idiomas inexistentes, ver en definitiva la vida desde un ángulo único e inaudito. Un ángulo duchampiano, de conjeturas intelectuales, del placer de la estética en sí misma, sin otro propósito que la estética misma, el amor al arte… la única salvación posible del espíritu. Este es el viaje poliédrico que nos propone este monstruo de siete cabezas que siempre querrá, como Kafka, como Mallarmé o como Joyce, hacer de su vida, literatura, porque fuera de ella le parece, nos parece, inconcebible.

La escritura de Vila-Matas es provocadora y nutritiva. Vila-Matas invita a un replanteamiento constante de la literatura y sus tópicos, una nueva forma de entender la lectura y los géneros, provoca el tener un lápiz avizor para emborronar sus márgenes con notas que actúan de auto psicoanálisis del acto literario. Y es nutritiva su lectura porque te impulsa a su vez a sumarte a la fiesta de la escritura, con sus consiguientes resacas.

Yo les invito a este paseo mágico por Kassel, de la mano de este autor, que como la Documenta, alejado de las leyes del mercado, sin embargo ha conseguido el meritorio y difícil logro de tener un público fiel, consolidado, creciente, que ha conseguido ser un autor, ya de culto.

Interiors, de Montserrat Galícia.

Interiors

Montserrat Galícia

Girona, 1ª edició, febrer de 2008

Colecció Liberàlia

CCG Edicions

ISBN: 978-84-96766-46-4

Fins que no he llegit aquest llibre, coneixia aproximadament l’obra infantil i juvenil de la Montserrat Galícia, i la seva extensa obra de ciència ficció per la que ha estat molt reconeguda. No sent jo un especialista, fins i tot em va honorar en demanar-me que li presentés la seva darrera novel·la de gènere, El vent entre els saguaros, el dinou de novembre de 2014 a la Biblioteca Marta Mata de Cornellà. Aquells dies li vaig demanar si tenia res publicat que fos pel públic adult però no de ciència ficció, i em va regalar, uns excel·lents honoraris per cert per la meva feina, aquest llibre, Interiors, que comento ara.

            Evidentment la Montserrat Galícia ja mereixia tots els meus respectes i la meva admiració com autora contrastada i solvent que ho és, i encara és més evidentment que el meu respecte no és cap guardó ni cap fita, ni canviarà les coses però em venia molt de gust dir que amb aquest llibre, Interiors, la Montserrat m’ha guanyat definitivament com a lector.

            Interiors és una novel·la intimista construïda amb setanta set micro relats o capítols d’extensió variable, que van des de les set línies fins a les dues pàgines. Una veu narrativa en tercera persona ens explica una etapa vital de la protagonista, l’Emma, que actua com a frontissa entre el passat i la necessitat d’inventar un futur arran del trencament amb la parella. Records, errors, una mirada cap endins per a tornar a ser ella mateixa i gaudir del que li queda per endavant. I ens explica el que passa portes en dins, o finestra endins com ens suggereix l’encertada portada del llibre. La prosa és madura, precisa, a estones amb la duresa i el sacseig dels moments més punyents de la calma perduda, a estones amb la sensualitat de la feminitat viscuda com a redescobriment o retrobament del plaer i gairebé sempre amb un lirisme que frega la prosa poètica. És una novel·la fotogràfica en el sentit que està feta de petites imatges descrites amb subtilesa i l’encert de construir un personatge amb tot aquest trencaclosques  de setanta set peces.

            Alguna vegada vaig llegir a algú que deia que tot llibre de relats aspira a ser una novel·la, Interiors ho aconsegueix o si més no, és una novel·la construïda per un conjunt de relats amb un nexe comú: la metamorfosi de l’Emma, de dona abandona, a dona que mira el futur amb excitació i llibertat.

            Hi ha alguns dels capítols realment magistrals, dignes de la millor literatura intimista, com poden ser Corpus, Com un lloro, Camell, El riu, Platja, Platja II, Triangle, Nevada, Tòpics, Estilogràfica o Recorda. Tot i que es tracte de que sigueu vosaltres els que llegiu aquest bon llibre, vull citar tres fragments que justifiquen per si sols tot el que acabo de dir.

            Del capítol titulat Camell, la crua descripció de la soledat:

El llit és ample.

Tot el llit per a ella sola.

            I per als manuscrits que està llegint al llit.

            A la ràdio, Brahms, a la tauleta una tassa de xocolata buida.

            És diumenge a la nit. El pitjor moment de la setmana. El diumenge a la nit sempre se sent insegura, perduda. Es pregunta per què és viva. És una sensació antiga, potser ve de quan era petita. (...)

            Del capítol titulat Tòpics, la ràbia irracional, l’enuig de la dona abandonada. A on per cert, utilitza en anglès dues paraules, Another woman, que junt amb Interiors, traduït, són dos títols de dues pel·lícules d’en Woody Allen. Pura coincidència? O justament coincidència deliberada amb l’etapa més intimista i psicològica del cineasta? Això, només la Montserrat en s’ho pot dir.

Hi havia una altre dona. Another woman, Ell tenia una amant. (...)

            De vegades, a la seva imaginació aquella amant era morena amb els llavis pintats de vermell com una puta, com una fulana d’una pel·lícula dels anys trenta.

            No hi havia cap punt intermedi, no era capaç de cap raonament. Es movia a batzegades emotives.

            Els ulls se li omplien de llàgrimes i li costava dissimular davant del Marc i la Mireia. Llàgrimes de ràbia i de dolor a parts iguals.

            I finalment, del capítol titulat Recorda, una revisió d’un passat feliç, havent fet net amb la crisi per esgarrapar els seus orígens:

            Recorda els arbres de l’eixida de casa seva: un magraner dec tronc arrugat, clivellat, com de bosc encantat. Una figuera, un caqui i un petit llimoner que es va morir l’any de la gelada. I el nesprer dels veïns amb les branques que penjaven per sobre la paret que separava les eixides. (...)

            Recorda que el seu avi explicava a la sobretaula del dinar de Nadal que, a l’Havana, les dones negres i grasses fumaven puros assegudes al portal de casa seva.

            Recorda que, al carrer, els bassals estaven gelats al matí quan sortia de casa per anar a l’escola. I com trencava el gel amb la punta de les sabates.

            Recorda les ulleres de muntura daurada de la seva mestra de pàrvuls.

            Interiors, és una novel·la de continguts ben profunds feta de petits moments que es pot llegir a glopades, assaborint llampecs de gran literatura.     Per mi, un descobriment.

Un momento de la generación del cincuenta.

Marsé no es amigo de estas jaranas, se toca la frente porque es posible que a esas alturas ya le haya empezado a doler la cabeza de tanto verso. Barral, observa las palabras salir de la boca del genio, analiza el texto vivísimo en el aire como editor irrepetible. Biedma pura pasión, divaga y se desparrama en cada gesto. González, que sabe que solo el tiempo pasa además de nada, zarandea jocoso al colega triste, a ese Goytisolo condenado al tormento, a ser poeta y poesía hasta la muerte, la que sea.

Y yo, que hubiera vendido mi alma por estar presente, he estado sin embargo con el alma en lo que cuenta, que es en la lectura de todos ellos. Gracias, azar inteligente de mi generación, del cincuenta a esta parte.