Dialogando en el Café Salambó

Dialogando en el Café Salambó

Índice

martes, 15 de abril de 2014

Ciutat, d'en Jordi Cervera


Ciutat
Jordi Cervera 
Barcelona,març de 2014
Poesia.Viena Edicions
ISBN:978-84-8330-783-0




Ciutat és un conjunt de trenta cinc poemes i textos poètics en prosa, guardonat amb el premi Joan Llacuna de poesia d’Igualada 2013.
    Vaig assistir a la seva presentació el passat dimecres, dia 2 d'abril, a la Llibreria La Impossible, del carrer Provença, 232 de Barcelona. Val a dir que mai no havia estat a aquesta llibreria i que em va semblar un racó deliciós i càlid, un espai petit, lluny de la fredor i la impersonalitat de les grans superfícies destinades al llibre com a objecte comercial. Primera particularitat.
     El llibre el va presentar l’actriu Olalla Moreno. Segons l’autor, li va oferir a ella perquè la Olalla, una mica com ell també, acostuma a passejar per la ciutat per relaxar-se i inspirar-se. L’actriu va confessar que era el primer cop que presentava un llibre, segona particularitat, i que se sentia insegura davant del repte. En acabar l’acte, em vaig acostar per felicitar-la doncs si en moltes presentacions de llibres acostuma a dominar la impostura i l’ intel·lectualisme llefiscós i buit, en aquest cas, tot el contrari, la naturalitat i la humilitat d’una lectora podríem dir que anònima, va vestir la presentació de senzillesa. I s’agraeix.
     I la tercera particularitat és que el Jordi Cervera i jo ens coneixíem personalment després de gairebé nou anys de cordial i enriquidora relació ciber epistolar i lectures mútues.  





     Però el més important, la major de les dignitats sempre hi és en el text, en allò que escrivim, i haig de dir que desconeixia l’obra poètica del Jordi Cervera i haig de concloure ara ja, després de dues lectures crec que prou atentes i compromeses, que he descobert un bon poeta, el poeta Jordi Cervera.
   Definir Ciutat en principi port semblar fàcil, és cert. Fent servir les pròpies paraules de l’autor, així no ens pengem medalles que no ens pertoquen, diríem que el llibre no deixa de ser un passeig tafaner per la ciutat, mirant-la de debò, no capcots mirant el mòbil... però burxant una mica més ens trobem que hi moltes més coses a dir.
   Ciutat és un exercici de voyeurisme urbà, el d’un observador implacable que aixeca la mirada per no perdre’s detall, que s’asseu a gaudir de l’espectacle de veure passar la gent i la vida, allò tan senzill d’anar per exemple a la rambla, exclusivament a veure passar la vida pel preu d’una canya, o de vàries. Una mirada de poeta en dues direccions, la ciutat pròpiament dita d’una banda, i de l’altre, la seva gent, i encara una tercera, la mirada de la simbiosi d’ambdues coses, ciutat, carrers i racons i gent esdevinguts personatge únic. Una ciutat que segons el Jordi pot ser Barcelona però també pot ser la seva Reus natal de manera que a manca de massa localitzacions concretes, cada lector imaginarà la seva pròpia ciutat.
     El llibre comença bé ja des de la portada. No sempre un té la oportunitat de destacar una portada però en aquest cas, és un clar exemple de la importància de la façana d’un llibre, de la capacitat de captació i transmissió literària que pot arribar a tenir. En aquest cas, el primer pla de la matricula d’un cotxe, aparcat just davant d’una vora i entre les quals es veuen unes fulles marrons de tardor surant sobre un bassal d’aigua de pluja, és gairebé el primer poema. Felicito a la editorial Viena i concretament a la seva fotògrafa Sònia Rimbau.
   No havent llegit altres poemaris del Jordi Cervera, la poesia de Ciutat em sembla una poesia sòbria, allunyada de dolçors embafadores i concessions a la sensibleria més fàcil, risc en el que solen caure els mals poetes. Una poesia reflexiva, escrutadora, que fa del detall un univers evocador, una poesia que juga amb les múltiples possibilitats sonores i rítmiques d’un lèxic a vegades perdut i per tant, recuperat per l’ocasió. Una poesia a voltes amb un punt de denúncia.
     Dels trenta cinc textos poètics, destacaria aquells que dibuixen la senzillesa extrema d’una imatge quotidiana, com el 005:

Hi ha turistes que no fan vacances
que, com llangardaixos, perden la pell
de tant bellugar sense proporció,
de tant llançar-se al buit avar
amb només una xarxa escèptica
feta de gorres de propaganda
i motxilles farcides de quincalla,
el sol com a enemic emboscat
i la tafaneria atropellada
que s’esconilla a preu taxat.

O en la mateixa línia, el 020:


Un televisor esquerdat,
boca fraudulenta de la veritat
que, des del fons orc d’un bar,
aboca oblits a intervals regulars.


I encara un més, el 027:


Em costa ben poc dissoldre’m
pels volums adormits de les cantonades.

     El poema més llarg, el 004, podria representar la qualitat unitària del conjunt i en ell es recull la idea de la ciutat com un ens amb ànima pròpia:


(...) I no tinc clar si quan la ciutat es torna cantonada
es construeix o bé s’enfonsa,
si creix amb la intenció secreta d’arribar
a rascar-los el sexe flonjo als núvols
o bé s’ajup per agafar la dimensió dels homes
(i de les dones que dirien els polítics correctes). (...)

     El número 013 que, curiosament, sent una mena de text poètic en prosa el que sembla que fa és reivindicar la poesia urbana.
     El número 016, una espècie de lletania de desitjos o propòsits potser utòpics.
    El número 030, en el que sembla reclamar que la ciutat deixi de ser una arma pels polítics, una oportunitat per fabricar vots i en el que aprofita, potser, per fer una magnífica declaració d’un concepte de pàtria però també una autocrítica als ciutadans passius:


(...) La pàtria és un mer passadís de metro,
una bagassa moribunda i esfilagarsada
que han robat els polítics interins
per anar bastint l’ensenya del tedi i les apaties,
per gravar-hi amb foc els símbols de l’anorreament,
d’aquest llanguir sense incidències que els enriqueix,
que ens fa ser ovelles trencades i ploraneres
i els deixa el pas franc a la malifeta,
a la carnisseria general i al benefici propi.
Les banderes són tan sols mortalles sentimentals
i els himnes, la banda sonora del brutejar de les idees. (...)


     Finalment, m’agradaria destacar allò que sempre em queda marcat quan un narrador com jo i poeta frustrat, llegeix poesia. Aquell vers, aquella imatge magistral que ja no oblides, la que et fa decidir des de la teva llibertat de lector, que el poeta és digne de la major qualitat i mereix el meu etern respecte. M’estic referint a la manera de citar el suau pas de la tarda al vespre, aquest moment tan poètic:


(...) l’esllavissada reumàtica dels vespres, (...)


     Un vers que a més, ha provocat també la màgia que no es dona amb tots els llibres que un llegeix, la d’evocar-me sensacions pròpies, també urbanes, íntimes i en aquest cas de la meva tendre i primerenca infantesa al barri de Les Corts. La olor inconfusible de l’asfalt mullat després d’una tempesta d’estiu enmig de l’esllavissada reumàtica dels vespres, o, la olor de la goma calenta del plat del tocadiscos Bettor del meu pare, al balcó del carrer Maria Barrientos, escampant la veu de l’Antonio Machín pel barri en plena primavera.
     Gràcies Jordi per recordar-nos amb el teu llibre la ciutat que tots portem a dins.

No hay comentarios:

Publicar un comentario